Benvolguts membres de l’Institut d’Estudis Catalans, senyores i senyors, col·legues, amics i amigues,
Abans de res, vull demanar excuses als membres de l’Institut que estan convocats d’aquí a menys d’un mes per a l’eventual votació de la candidatura que avui presento, per tres grans gosadies que he tingut en presentar-me.
Tres gosadies
La primera gosadia és que, havent format part durant dos períodes consecutius de l’equip de govern que encapçalava (i continua encapçalant, ara en funcions) el president Giner, sóc ben conscient de les moltes coses que, al llarg d’aquests vuit anys, s’han aconseguit per a l’Institut, i que en bona part es deuen al savoir faire del president. És una gosadia pretendre estar a la seva altura, no ja des del punt de vista intel·lectual, cosa que evidentment no pretenc, sinó pels resultats que l’IEC ha assolit al llarg de la seva presidència. Els resumiré en tres apartats:
El primer, una època brillant per a l’Institut, pel que fa a la recerca i l’estudi en gairebé totes les àrees de les ciències i les humanitats, com pertoca a aquesta casa segons el mandat fundacional, i a les activitats acadèmiques de tota mena, incloses les publicacions; l’establiment d’uns nous locals a Barcelona; una millora física important de la Casa de Convalescència; la informatització de les activitats i la digitalització dels fons i les publicacions, i l’augment del patrimoni acadèmic i artístic.
Segonament, un coneixement més gran del què és l’Institut d’Estudis Catalans per part de la societat del país, coincidint amb el centenari de l’Institut, primer, i amb el d’algunes de les seves seccions després. Més que de país caldria parlar de països, ja que bona part d’aquestes activitats s’han estès per tots els territoris de parla catalana i s’hi ha augmentat el nombre de seus. També una implicació constant de l’Institut en les qüestions de base científica que afecten la ciutadania, i així mateix en les que no ho són tan, de científiques, però que hem considerat fonamentals per al present i per al futur del país.
El tercer apartat, que només en part explica els dos anteriors: uns pressupostos adequats al llarg de la primera presidència Giner, i un manteniment digne dels pressupostos de l’Institut (gràcies a l’esforç de tots) al llarg de la segona. Ja des d’ara els anuncio que maldarem, l’equip que m’acompanya en la candidatura i jo mateix, per mantenir i millorar aquests tres aspectes, entre molts d’altres de l’haver de la presidència Giner, i desenvolupar-ne, en la mesura en què puguem, altres que poden haver quedat més en penombra o que encara es troben en el deure d’allò que fa uns quants anys el Ple de l’Institut aprovà en les seves Orientacions estratègiques.
La segona gosadia és la de pretendre ser el primus inter pares d’aquesta casa, que ha estat presidida, tant en els períodes d’esplendor com en els de la persecució i la clandestinitat, per savis de les ciències i la cultura, molts dels quals foren alhora prohoms del país. No recordaré ara, perquè tots vostès el tenen ben present, l’estol de presidents històrics d’aquesta casa i de membres dels seus equips, alguns dels quals, dels anys recents, són avui presents en aquest acte. Però sí que vull remarcar que també ells eren primi inter pares, i que el que aconseguiren per a l’Institut en els diferents moments de la història es degué, en bona part, al suport i al treball de tots els seus membres i, en especial, dels seus equips respectius. Aquest suport el demanaré també, el demanarem tots els membres de la candidatura, si ens fan la confiança que els sol·licitem, al Ple, a les seccions, a les societats filials i als treballadors de l’Institut, per poder encarar amb fermesa l’etapa de quatre anys que s’obrirà a partir del primer de setembre proper. És en aquest paper de president de la primera entitat sàvia del país que voldré treballar, que tots els membres de la candidatura voldrem treballar, pel bé de la ciència i de la cultura.
La tercera gosadia, potser la que més present tenen en aquest moment tots els membres de l’Institut d’Estudis Catalans, és haver optat a la presidència de l’Institut en una època en què la situació econòmica general, i la del Principat en particular, és delicada, per no dir-ne catastròfica, i l’acabament de la qual no s’albira encara en l’horitzó polític. Aquesta situació econòmica ha estat la causa, o potser el pretext, d’una sèrie de retallades pressupostàries per part de les administracions fins i tot en activitats fonamentals per al funcionament del país, com la sanitat i l’educació, i fa que, a hores d’ara, l’Institut no sàpiga encara quin serà l’import de les transferències que rebrà de la Generalitat.
Les noves condicions de contorn
Abans esmentava que, malgrat les retallades en aquests darrers tres anys dels fons que ens transfereixen les administracions de Catalunya, principalment la Generalitat, i de l’Estat, hem pogut mantenir uns pressupostos raonables per a l’Institut. Fins ara això s’ha fet complementant els ingressos i reduint les despeses com hem pogut i hem sabut, sense fer gaire mal, d’una manera que s’entendrà millor si empro un símil relativament barroer per dir-lo entre aquests murs venerables i savis que ens envolten, per la qual cosa ja els demano excuses d’antuvi, però que per a mi explica perfectament la situació en què ens trobem, i per això l’empraré. Per poder mantenir els ingressos hem fet el mateix que els germans Marx feien en el seu clàssic film de l’oest, cremant la fusta dels vagons perquè la màquina de tren tingués combustible; ara ja no ens en queda, gairebé, de fusta, i caldrà anar a cercar-la on es pugui. Per reduir les despeses hem desenganxat el furgó de cua d’aquest tren del símil, però ara potser caldrà plantejar-nos prescindir temporalment d’un vagó de passatgers.
Dic això perquè cal que tots siguem molt conscients de la situació econòmica de l’Institut, que, com saben, depèn fortament d’aportacions institucionals. Com hem fet en els darrers anys, i en els propers més encara, insistirem davant de les administracions que ens financen, de totes elles, en la necessitat que continuïn donant suport econòmicament a la primera institució acadèmica del país. Ara que es reclama, encertadament, la necessitat que el país assoleixi estructures d’estat, cal recordar que l’Institut n’és una, d’aquestes estructures, des de fa més d’un segle.
No ens hem d’enganyar, però. Tot i la importància de l’Institut d’Estudis Catalans per al conreu de la ciència i les humanitats, de la seva capacitat per a assessorar la Generalitat i el Parlament de Catalunya i altres administracions dels Països Catalans, no podem exigir un tracte de favor del nostre Govern i dels nostres electes quan tot el país està patint la crisi econòmica, en tots els àmbits, inclosos els més febles. No volem privilegis, només allò que és estrictament necessari.
Si alguna cosa podria retreure a les administracions que ens financen, en especial la Generalitat de Catalunya, no és tant les retallades que hem anat patint i que de ben segur patirem, perquè el tracte vers l’IEC no és discriminatori respecte del d’altres entitats i activitats, sinó que no facin servir tot el potencial intel·lectual dels membres de l’Institut. Només de manera massa escadussera se’ns demanen dictàmens i informes sobre alguns aspectes dels molts sobre els quals podríem assessorar el Govern, el Parlament, les diputacions i altres entitats públiques. Seguirem insistint perquè aprofitin aquest think tank que és l’Institut d’Estudis Catalans més del que ho han fet fins ara.
Nosaltres, la candidatura que optem a ser elegits per a dirigir l’Institut d’Estudis Catalans els propers quatre anys, en som molt, de conscients, de la situació econòmica força desfavorable que travessem, i estem convençuts que la podrem capejar sense afectar gens les activitats fonamentals de la institució, i afectant raonablement les activitats secundàries. Vostès ja entenen, però, que no ens podrem permetre activitats supèrflues o molt marginals a les funcions de l’Institut, per més interessants que puguin ser. No ens trobem en la situació de la clandestinitat, és ben cert, però haurem de posar tots, vostès i nosaltres, si ens fan la confiança, tota la imaginació, tota la voluntat i tota la generositat per tal d’aplicar a l’Institut allò que fa uns anys demanava el president Mas a tots els ciutadans de Catalunya: haurem de fer el mateix, o més, amb menys.
En el nostre cas no es tracta pas d’una utopia. És molt difícil que una empresa, un ajuntament, una família, faci més amb menys recursos. Però una casa de recerca, estudi i cultura com la nostra ho pot fer. Avui esbossaré algunes vies que poden possibilitar aquesta contradictio in terminis, però al llarg del mandat que ens espera ens caldrà trobar-ne d’altres, de vies imaginatives i efectives, i confio que l’equip de govern no estarà sol en aquesta tasca.
Feta aquesta introducció dels meus, dels nostres, plantejaments, vull deixar ben clar que aquesta candidatura no és continuista en el sentit en què hom acostuma a fer servir aquest terme. Malgrat que la meitat dels candidats provenim de l’equip de govern anterior, les condicions de contorn han canviat radicalment, per un cantó, i, per un altre, amb independència d’aquestes condicions, al llarg dels darrers anys s’han posat de manifest algunes disfuncions en la dinàmica de l’Institut —que en alguna ocasió han estat assenyalades pels membres del Ple— que caldrà resoldre, com també algunes deficiències de funcionament que fan grinyolar el sistema i que caldrà eliminar o apaivagar. Si algun adjectiu se li pot donar a aquesta candidatura és el de possibilista i prudent: farem allò que podrem fer, allò que els pressupostos ens deixaran fer, i allò que els membres, les seccions i les filials de l’Institut ens suggeriran que es pot fer, ens ajudaran a fer i ens controlaran perquè ho fem tal com convingui a l’Institut i tal com el Consell Permanent i el Ple hauran aprovat que es faci.
Entre aquestes coses que ens caldrà fer, a tots, n’hi ha que no són pas noves; en realitat, són la raó de ser de l’Institut i no se’ns perdonaria que es veiessin afectades per uns pressupostos minvats. Simplificant-ho molt, és tot allò que figura en els nostres Estatuts i que, desenvolupat al llarg dels anys, ha fet que l’Institut sigui capdavanter en molts camps de les ciències i les humanitats. Parlo de la recerca, de la difusió de la ciència i les humanitats mitjançant activitats diverses, publicacions i l’assessorament als poders públics.
D’altra banda, hi ha tot un desideràtum d’activitats que vàrem aprovar ara fa més de quatre anys, les Orientacions estratègiques 2009-2018, i les fites del qual, a mig camí del recorregut previst, només en part hem pogut assolir. Abans he parlat del canvi en les condicions de contorn a causa de la crisi econòmica; en haver estat elaborat el document de les Orientacions en plena època de bonança, algunes d’aquestes fites eren molt ambicioses, massa per a intentar arribar-hi ara en plenes retallades pressupostàries. Proposo, doncs, de congelar algunes d’aquelles fites encara no assolides, sense apartar-les del tot del nostre pensament per si hi ha ocasió de desenvolupar-les més endavant, però de no capficar-nos-hi, perquè és evident que la major part d’elles són ara una utopia, al menys des del punt de vista econòmic.
Per tant, i aprofitant que enguany, entre moltes altres commemoracions, celebrem l’Any Verdi, jo els convidaria a tenir molt present una frase seva que s’ha volgut identificar com el resum del seu programa musical i que no tinc cap dificultat a adoptar com a guia per al nostre programa per als propers quatre cursos acadèmics d’aquesta casa: «Torniamo all’antico e sarà un progresso». Aquesta és, essencialment, una metàfora per a fer-nos entendre que caldrà reinventar-nos, i no significa un lema literal d’aquesta candidatura.
Caldrà que cerquem en els documents fundacionals l’essència de l’Institut i que la tinguem sempre present per a fer precisament les tasques essencials d’una acadèmia i un centre de recerca, que són, recordem-ho, produir ciència i facilitar la investigació que dugui a saber directament tot el que tenim de propi; constituir-nos com un centre d’investigació metòdica que supleixi les deficiències produïdes més per falta de mitjans i d’organització que no pas de persones competents, i assessorar el Govern, com a nucli científic, en tot el que pugui convenir a les «urgents demandes d’aquesta terra», en paraules de qui fou el fundador de la casa. Alhora, aquesta dedicació a les tasques essencials exigirà que bandegem fins a un millor moment les tasques accessòries, també molt meritòries, però que ens demanarien un temps que caldrà dedicar a altres afers i per a les quals és segur que no tindrem diners suficients.
La llengua
L’Institut és l’acadèmia de la llengua, i la Secció Filològica és i ha de seguir sent l’encarregada de normativitzar, posar al dia i vetllar per la difusió adient del català, i en aquesta comesa seguirà tenint el suport de les demés seccions i el de la Presidència. En aquest sentit, l’animarem a concloure, amb la celeritat que sigui possible i amb les limitacions que tots coneixem, la nova Gramàtica, no només perquè és un instrument que la llengua i el país necessiten, sinó perquè confiem que tingui un èxit (i uns retorns econòmics) similars als del Diccionari. També li donarem suport, dins de les possibilitats de la casa, en l’ampliació del Corpus del Català Contemporani per a afrontar la redacció, quan calgui, del nou Diccionari, i en l’impuls a la llengua de signes catalana, entre altres tasques que du a terme la Secció Filològica.
Les activitats d’acadèmia de la llengua de l’Institut són fonamentalment científiques, però lamentablement cal baixar un cop i un altre a l’arena pública per a recordar coses tan bàsiques sobre la llengua catalana que farien riure si no portessin associada la ignorància o la mala fe d’uns o altres. Com que ens hi juguem, tots plegats, el futur de la llengua comuna, seguirem manifestant-nos tants cops com faci falta per denunciar aquests atacs i deixar ben clara la posició de l’Institut, que és la de la ciència internacional.
La recerca
L’Institut és la gran acadèmia dels Països Catalans, però també un centre de recerca en les ciències i les humanitats, en especial, però no només, en allò que anomenem catalanística. Ens sembla que cal replantejar el paper de les seccions pel que fa a la recerca. Mentre que és clar què són els estudis de catalanística i qui té capacitat de dur-los a terme, proposem de reorientar l’activitat de les seccions, especialment de les de ciències, per tal que la seva recerca no quedi diluïda en la que fan les universitats i els centres de recerca, que és molt més visible que la de l’Institut. Això no vol dir renunciar a aquest paper, però sí encetar un debat per fer que la recerca que podrem desenvolupar amb recursos minvats sigui més «rendible» (és a dir, més útil científicament i més visible socialment).
El projecte sobre Ciència, tecnologia i ètica o la publicació Malalties emergents, per esmentar-ne només dos exemples, són a parer nostre un bon inici de camí, però caldrà encetar-ne d’altres de semblants en àmbits no prou explorats fins ara i que impliquin, fins on sigui possible, la majoria de membres de les seccions. En bona part, això també seria d’aplicació a la Secció de Filosofia i Ciències Socials, de la qual es voldria que exercís una funció més engatjada, visible i útil, tan socialment com científica, com passa amb la Secció Filològica pel que fa a la llengua i amb la Secció Històrico-Arqueològica pel que fa a la història i al patrimoni històric. Tot plegat, això voldrà dir una reflexió aprofundida per part de totes i cadascuna de les seccions de l’Institut.
Sense que això comporti cap altra cosa que un suggeriment, hi ha un programa de recerca possible, transversal per a totes les seccions de l’Institut, i que podríem titular Corpus Eruditorum Cataloniae. Consistiria en l’establiment de la bibliografia científica dels erudits, savis i investigadors catalans de tots els temps. Aquest seria un instrument de treball que implicaria recerca (buscar la dita bibliografia) i divulgació: l’edició en suport digital (eventualment en paper). El mateix Institut ja ha fet uns passos en aquest sentit pel que fa als científics de la casa en la sèrie de «Semblances», en la secció de biografia i bibliografia d’algunes publicacions, com Contributions to Science, en obituaris d’altres, en el projecte Galeria de científics catalans, de la Secció de Ciències Biològiques, i potser d’altres. Seria un programa de gran abast i durada i d’un cost econòmic assumible, i alhora podria generar ingressos. Queda dit.
Caldrà promoure l’Institut com un (o més) centre de recerca dins del sistema CERCA de la Generalitat de Catalunya. Sembla urgent arribar a constituir un centre de recerca en humanitats i també un centre de recerca lingüística, o similars, o formar-ne part. Aquests camps de la recerca no queden adequadament coberts pels actuals centres del CERCA, i l’IEC és potent en aquests àmbits. Això seria important tant pel reconeixement que comportaria de cara al Govern català de la recerca que es fa a l’IEC, com per la possibilitat d’accedir sense els problemes actuals a projectes competitius finançats per altri (europeus, per exemple).
La Secretaria Científica ha fet aquests darrers anys una tasca magnífica pel que fa a l’ordenació de la recerca dels membres de l’Institut, a la transformació de les revistes científiques de la casa en vehicles moderns i valorats de la recerca, a la posada en funcionament del Portal Meridià i la seva transformació en una eina útil tant per als recercadors com per als gestors de la recerca. Ha tingut per fer-ho l’ajut inestimable de la Comissió d’Investigació. Caldrà continuar en aquesta direcció, i afegir a les seves tasques la de captació de recursos per a la recerca, tasca que s’albira fonamental.
Les publicacions
Les publicacions de l’Institut, tant les estrictament científiques com les dirigides a un públic més general, tant les publicades en català com les que empren altres llengües, són la carta de presentació de l’IEC al món científic i acadèmic. Autors, curadors i coordinadors, i molt especialment el Servei Editorial, tenen cura tant dels continguts com del resultat formal, que els darrers anys ha fet grans progressos. Jo voldria remarcar especialment el Portal de Publicacions i l’Hemeroteca Científica del web, per un cantó, i, per un altre, l’entrada d’algunes de les revistes de l’Institut, i en bona posició, en els repositoris i sistemes d’avaluació de revistes científiques de ciències socials i humanitats, com el Carhus+; i esperem que altres les seguiran.
Estudiarem la possibilitat que l’IEC lideri un sistema d’avaluació similar al Carhus+ per a revistes no estrictament de ciències socials i humanitats, per tal de valorar adientment les nostres revistes de ciències actuals i de potenciar la publicació en català per part d’aquells investigadors que ho farien si se’ls valorés adientment l’esforç, cosa que ara no passa.
Però el cost econòmic de ser la primera editorial científica del país és molt gran, massa en la situació actual. Sóc conscient que aquí potser no trobarem tantes complicitats com en altres camps, però caldrà aprimar-ne els costos, per un cantó, i treure’n un rendiment no només científic, per un altre. Pel que fa a la disminució de les despeses, entre els camins possibles hi ha la reducció de tiratges i de trameses postals i el pas a la digitalització i a l’ePub perquè algunes de les nostres publicacions siguin descarregables mitjançant dispositius mòbils, com tauletes o similars.
Pel que fa als ingressos, que l’Institut publiqui èxits de vendes no és impossible, com ho demostren el Diccionari, la Història de la Generalitat i Els elements, per exemple, i com esperem que passi aviat amb la Gramàtica.
Ja des d’ara vull indicar que estarem amatents a qualsevol proposta que se’ns faci per a iniciar noves publicacions, però que per a tirar-les endavant serà obligat garantir-ne tant la qualitat i la continuïtat del projecte editorial com el suport econòmic o, eventualment, el seu autofinançament.
Caldrà que seccions i filials es plantegin molt seriosament aquests aspectes, que la Comissió de Publicacions els vetlli de manera amatent i que el Servei Editorial tingui el suport que li cal de tots els protagonistes de les publicacions.
Els membres i les seccions
Com s’ha dit mantes vegades, ser membre de l’Institut no hauria de significar un final d’etapa d’una vida dedicada profitosament a la recerca i a l’estudi, sinó la implicació ferma en totes les tasques pròpies de la institució, en especial les de recerca i acadèmiques. A més dels drets implícits en la condició de membre, hi ha també deures i responsabilitats que no sempre es compleixen. En aquest sentit, intentarem que els membres s’impliquin més en la difusió del coneixement, dins de la casa, en els plens de les seccions i de l’Institut, i fora, en tots els mitjans i fòrums que calgui. I que facin constar explícitament la seva pertinença a aquesta casa, a més de la institució a què estan lligats contractualment, cosa que encara és més l’excepció que la regla.
Impulsarem, així mateix, que els membres corresponents participin més activament en la vida acadèmica de l’Institut. L’IEC té representants, institucionals o en funció de la seva expertesa, en moltes institucions de recerca i cultura. Intentarem ampliar-ne el nombre, i demanarem als representants que hi tenim que facin valdre la seva condició de membres de l’Institut.
Mentre que som ben conscients de la independència i l’autonomia de les seccions, entenem que cal que aquestes potenciïn encara més els debats acadèmics, les comunicacions científiques i la divulgació de la ciència a la societat sota tots el formats possibles (conferències, publicacions, xarxes socials, etc.). Sense descuidar l’activitat fonamental de recerca i estudi, cal esmerçar més esforços en la difusió del coneixement; la ciutadania espera de l’acadèmia de les ciències i les humanitats del país que, ultra les activitats saberudes que són l’essència de l’Institut, de tant en tant baixem a l’altura del ciutadà mitjà i l’il·lustrem amb conferències i publicacions d’alta divulgació amb el segell de qualitat científica de l’Institut, en especial sobre qüestions d’actualitat que tenen un vessant científic. I això encara no ho fem prou, i quan ho fem, sovint és fora de l’àmbit de l’Institut.
Un dels compromisos del ja caducat contracte programa amb la Generalitat era emetre dictàmens, informes i llibres blancs sobre temes de la incumbència científica i acadèmica de les seccions, i això s’està fent de manera massa escadussera, i més a sol·licitud del Parlament (per mitjà del Consell Assessor del Parlament en Ciència i Tecnologia, CAPCIT) que de la Generalitat. És clar que insistirem perquè l’Institut sigui consultat sobre qüestions d’interès pel Govern del país, però també haurem de ser més proactius i generar aquest tipus de documentació sense que se’ns demani explícitament.
El Ple
Els Estatuts manifesten de manera ben clara les funcions del Ple («El Ple és l’òrgan màxim de govern de l’Institut d’Estudis Catalans, i resol tot allò que es refereix a la vida col·lectiva de la institució, n’aprova les línies generals d’actuació i el pressupost, i controla la gestió dels càrrecs i dels altres òrgans de govern.»). Maldarem perquè aquestes se segueixin complint.
Però una cosa és el fons i una altra la forma. Cal tendir a transformar el Ple en un veritable fòrum de comunicació i debat científic. En els darrers anys s’ha procurat que s’hi presentin, ultra els informes acadèmics i els afers que cal aprovar preceptivament (pressupostos, nous membres), comunicacions científiques, principalment de projectes desenvolupats pels membres. Però els afers de caire acadèmic i científic ocupen encara una fracció petita del total de temps dels plens, i entenem que caldrà augmentar-la fins a invertir la proporció actual entre afers administratius i afers científics i acadèmics. És aquest un lluç que es mossega la cua: si els plens són avorrits des del punt de vista científic, l’assistència dels membres (i el debat acadèmic) se’n ressenten i la programació que s’hi pugui fer de comunicacions científiques s’esllangueix.
Una possibilitat a explorar per a animar aquest aspecte dels plens és la formalització dels ingressos de nous membres mitjançant els clàssics discursos d’ingrés i resposta, que ja són la norma en algunes seccions.
Les societats filials i adherides
Les societats filials constitueixen un dels trets més distintius de l’Institut d’Estudis Catalans; són societats expertes, científiques o culturals que tenen vida pròpia però que, com molt bé expressa el seu nom genèric, tenen amb l’Institut una relació maternofilial, i això en més d’un sentit (per exemple, les filials col·laboren amb les seccions en la recerca i altres activitats, i haurien de fer-ho encara més). Això, a la pràctica, vol dir que gaudeixen d’autonomia en els aspectes científics i acadèmics però no, o no totalment, en els aspectes administratius i pressupostaris. S’ha arribat a la situació actual, que és acceptada i beneficiosa per a tothom, després d’anys d’adaptació mútua, i això no ho canviarem.
Sí, però, que cal insistir en una política duta a terme els darrers anys i que entenem que cal seguir fent. En resum, aquesta comportaria la millora de les publicacions, en els aspectes ja esmentats i que redunden en benefici de la ciència i de la visibilitat de les filials i de l’Institut; una relació més gran entre les filials i les seccions de les quals depenen per tal d’establir sinergies i activitats conjuntes, i una potenciació, en la mesura de les possibilitats, de la participació de les nostres filials en institucions internacionals.
A aquestes línies genèriques caldrà afegir-ne unes altres, segurament més difícils de seguir però que si eren una opció possible i coneguda fa uns pocs anys ara són una necessitat peremptòria que caldrà valorar i que explicito aquí formalment: de cara enfora i de manera general, qualsevol sol·licitud d’incorporació de noves filials haurà de romandre congelada fins que la situació econòmica general millori, amb independència de les excepcions que l’entitat sol·licitant manifesti acceptar d’antuvi, la qual cosa no impedirà que siguin eventualment estudiades totes les sol·licituds que puguin arribar a l’Institut. De cara endins, ja sigui per la superposició d’objectius i àmbits de la ciència que conreen, ja per un nombre molt reduït dels seus socis, ja per unes activitats molt escadusseres, estudiarem conjuntament la possibilitat de fusionar algunes de les societats filials actuals.
Ultra les relacions amb altres entitats de recerca i cultura mitjançant convenis de col·laboració generals o específics, l’Institut té acords amb entitats adherides i vinculades, amb les quals organitza activitats i publicacions conjuntes. Caldrà estudiar la potenciació d’aquesta figura, tant per a les entitats actuals com per a les que hi pugui haver en un futur, en especial per la restricció esmentada en la incorporació de noves societats filials.
Les fundacions de l’Institut (la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer i la Fundació Mercè Rodoreda) fan tasques meritòries i necessàries, i funcionen prou bé. Vetllarem perquè segueixin desenvolupant-les sense destorb.
Els Premis de l’Institut
Una de les activitats de foment alhora de la ciència i la cultura i de la nostra llengua són els Premis Sant Jordi de l’IEC, de llarga tradició i la concessió dels quals significa una d’aquestes ocasions d’obertura de l’Institut a la societat. Els Premis, però, tenen alguns problemes que malgrat els esforços continuats els darrers anys no s’acaben de resoldre. Els principals són els següents: hem perdut alguns patrocinadors (i el patrocini dinerari corresponent); els imports s’han mantingut, però això ha comportat una devaluació relativa al cost de la vida; contrasta el nombre elevat de premis del Cartell (sovint procedents de la mateixa secció o filial) amb la proporció també alta dels que en cada edició són declarats deserts; la promoció de la recerca en català, que és obligada, deixa en una mala posició els camps de la ciència que publiquen fonamentalment en anglès, i altres aspectes.
Caldrà estudiar la possibilitat d’abordar aquests problemes en un marc de restriccions econòmiques, i ja des d’ara demanaré a seccions i filials que siguin creatives i generoses a l’hora de trobar-hi solucions.
L’obertura a la societat i al territori
Entenem que cal seguir apostant per les activitats que acosten l’Institut a la tradició acadèmica del país i a la societat: les jornades de portes obertes, les celebracions (per Sant Jordi o l’11 de setembre) o els concerts són un bon complement innovador a les conferències i a altres actes oberts al públic i a les publicacions més generals abans esmentades. També per les activitats itinerants de les seccions i les filials, que resulten beneficioses per a tothom. Caldrà esperar que la situació econòmica permeti mantenir-les.
Les seccions i les filials de l’Institut han fornit professorat i cursos específics a la Universitat Catalana d’Estiu, des dels mateixos inicis d’aquesta, i ho seguirem fent. Al mateix temps, és previst que al llarg de la legislatura actual s’acabin finalment les obres del Centre Transfronterer d’Estudis Pau Casals amb residència, a Prada, amb la qual cosa l’Institut disposarà d’una magnífica instal·lació docent i acadèmica a la Catalunya del Nord.
L’Institut ha de ser vist cada vegada més per part de la ciutadania com una institució a la qual hom es pot adreçar en cerca d’assessorament científic i lingüístic, així com d’espai per a dur-hi a terme activitats acadèmiques. Aquest suport el donarem, com hem fet fins ara, en la mesura en què no interfereixi amb les activitats pròpies, i també sent estrictes pel que fa al lloguer dels espais.
En canvi, caldrà ser molt curós a l’hora d’implicar l’Institut en activitats extraacadèmiques que ja tinguin promotors adequats, a menys que aquestes posseeixin també un vessant acadèmic i que el seu cost sigui reduït. Sense abusar de la imatge de la torre de vori, no es pot donar la impressió que l’IEC va a remolc de tots els batecs de la societat, perquè ja té la seva dinàmica pròpia, científica i d’estudi.
Al mateix temps, l’aposta ferma de l’IEC per contribuir, juntament amb altres institucions culturals, a la recuperació social del barri del Raval ha de ser vista de manera ben clara per les autoritats municipals i del barri, que alhora han de facilitar la dignificació de l’entorn immediat de l’Institut, tant de la Casa de Convalescència com de les altres seus barcelonines. Esperem que l’acabament de les obres de la plaça de la Gardunya faciliti aquesta recuperació, en la qual l’Institut té un interès que no és només estètic o espiritual.
Caldrà replantejar amb rigor el paper de les seus i delegacions territorials, de les actuals i de les previstes. Mentre que la seva presència és fonamental al territori, la situació actual demana meditar bé tant els recursos que s’hi poden esmerçar com els socis territorials i, en especial, els seus objectius i funcions en una època d’ús generalitzat de les noves tecnologies de la informació.
Haurem d’explorar les possibilitats de coordinació de les activitats de recerca dels centres d’estudis locals i comarcals i de les societats científiques que ens atribueix el Pacte nacional per a la recerca i la innovació.
L’ensenyament superior
El potencial docent de l’Institut, molts membres del qual són professors universitaris , no està adientment explotat. Els Estudis Universitaris Catalans són un bon exemple per a constatar aquest potencial, que darrerament i de manera molt esporàdica s’ha materialitzat en alguns cursos singulars (com els de correcció especialitzada).
Aquests cursos es poden fer de la manera «clàssica», presencial i en la seu o seus de l’Institut, o bé usant les noves tecnologies de la formació i la comunicació i l’associació amb centres d’ensenyament a distància del país. Els convenis ja existents de l’IEC amb les universitats de la Xarxa Vives haurien de permetre una participació més continuada en el camp dels alts estudis catalans, al país i a tot el món, sota el model MOOC (Massive Open Online Course) o el que es consideri més convenient.
El funcionament de l’Institut
Ja he fet referència a dos dels serveis de la casa, el de Publicacions i el Servei de Suport a la Recerca i la Secretaria Científica. El Servei de Comunicació, el de Recursos Digitals i el d’Informàtica són també imprescindibles per a facilitar les tasques pròpies de l’Institut i oferir-les als membres i a la ciutadania en general, i, juntament amb el de Correcció i el de Documentació i Arxiu, són eines fonamentals per les quals vetllarem especialment.
Res no s’hagués aconseguit al llarg d’aquests darrers anys, en cap dels àmbits d’actuació de l’Institut, des de la recerca a la difusió de la mateixa, des de la dinàmica administrativa fins a les activitats, privades o públiques, de membres, seccions i filials, sense la tasca callada, sovint poc visible, sempre eficient, dels serveis esmentats, de la Gerència i els serveis que en depenen (de Recursos Humans i de Gestió Econòmica) i del Gabinet de la Presidència. Això haurà de seguir sent així, i en facilitarem el funcionament tant com calgui; al mateix temps, els membres, les seccions i les filials han de ser conscients que aquests serveis estan a la seva disposició per a facilitar-los les seves tasques, i usar-los.
Dos reptes juridicolegals
En els propers mesos l’Institut s’haurà d’enfrontar a dos reptes de caire normatiu que caldrà encarar amb encert. El primer pot ser (si el Ple així ho decideix) el procés d’esmena del Reglament de règim interior de l’Institut per tal de resoldre alguns aspectes menors no previstos actualment i sobre els quals alguns membres, seccions i la mateixa Presidència han expressat el desig d’incorporar-los o de canviar-los (per exemple: el nombre màxim de membres corresponents, la presidència de les societats filials per part de membres, les convocatòries dels plens de les seccions i de l’Institut, etc.). En tractar-se d’aspectes menors, la seva solució no hauria de comportar cap dificultat ni treure massa temps a les activitats del Ple.
El segon repte pot ser més complex; és d’ordre extern i ja s’ha materialitzat en un esborrany de proposta concreta que, per ara, sembla que no agrada plenament a ningú. Ja fa temps que tant des de la Generalitat com des de les acadèmies catalanes se’ns suggereix una possible associació o unificació de les acadèmies i l’Institut, a l’estil de l’Institut de França. Caldrà fer les consultes corresponents al Consell Permanent i al Ple de l’Institut per veure si una tal eventualitat ens és convenient, útil, factible, i compatible amb la natura única d’aquesta casa. Amb independència d’aquesta proposta, tenim encara molt camí per córrer pel que fa a la col·laboració de l’Institut amb les acadèmies del país i de fora, i explorarem de quina manera aquesta col·laboració pot ser profitosa per a tots els participants i per a la ciència i la cultura.
Un repte econòmic
És clar que el repte principal per als propers anys és de caire econòmic i social. Les retallades pressupostàries que han afectat l’Institut al llarg dels darrers exercicis són dolentes per elles mateixes, però a més generen una incertesa que caldrà resoldre cercant la signatura d’un acord (conveni, contracte o com se’l vulgui anomenar) que garanteixi un finançament estable a mitjà i llarg termini i que permeti planificar els pressupostos de l’Institut.
Aquestes retallades dels darrers exercicis s’han pogut salvar a base d’estalvis en el funcionament de l’Institut, d’aplicació als pressupostos dels romanents i altres fons que normalment es dedicaven a inversions (inversions que ha calgut reduir o suprimir totalment), i d’una política possibilista pel que fa al personal (no aplicació a la nòmina del personal de l’increment anual previst en el conveni col·lectiu, no substitució de baixes voluntàries, per jubilació o per acabament de contractes).
Si segueixen, però, aquestes retallades (i vull recordar que a dia d’avui no sabem encara oficialment quina serà l’aportació de la Generalitat a l’Institut), és versemblant que ens calgui recórrer a reduccions notables en el funcionament de l’Institut i a una política més restrictiva pel que fa al personal. Ja hem fet una avaluació dels possibles escenaris de solució o mitigació d’aquests supòsits, cap d’ells afalagador per com incideixen en el funcionament de la casa i comporten mesures doloroses, o si més no enutjoses, a tots els àmbits.
Però caldrà afrontar la situació com ho fa el país, i si s’arribés a la conclusió que cal hibernar alguns projectes i redimensionar l’Institut (tant pel que fa als espais com pel que fa a les activitats), ens hi haurem de posar, després de l’avaluació dels costos i beneficis i dels debats que calgui. Voldria fer aquí algunes consideracions que són obligades, encara que no semblin gaire aconsellables en un discurs de candidat que vol ser votat. Les mesures generals que es puguin adoptar, com les que he definit suara de redimensionar espais i activitats, tindran impactes positius en el pressupost de la casa (per això es duran a terme, si cal), però negatius per al personal, per als projectes, per a les seccions i per a les filials. És un cost que caldrà que assumim tots.
Ja n’hem tingut un tast aquests darrers anys (en els esmentats no increments de sous i plantilla, en el desequilibri que això genera en alguns serveis de la casa i que no sempre s’han pogut resoldre de manera satisfactòria, en el fre d’alguns projectes que han vist com el seu personal era requerit per a dedicar-se temporalment a altres activitats, i encara podria allargar la llista).
En molts aspectes, l’Institut no és una empresa, però un dels més clars és el referit al personal. No solament tenim un estol de tècnics i especialistes en diferents camps, vàlids i responsables, sinó que és general entre ells l’amor per la institució. Això els honora, i no fa més que continuar una tradició que ve de lluny. Caldrà apel·lar a aquest amor i aquesta responsabilitat perquè és molt probable que calgui redistribuir persones i tasques, o endurir les condicions laborals, o reduir els emoluments, si és que es vol mantenir la plantilla actual. El capítol de personal és el més gran del pressupost de l’Institut, i l’aprimament d’aquest demanarà sacrificis a tothom, però en especial als treballadors de la casa.
Al mateix temps vull agrair des d’ara a tots els afectats, membres i treballadors de l’Institut l’acceptació d’aquests costos en el passat immediat, no puc ni vull amagar que és previsible que n’hi hagi més, d’incomoditats, d’alteracions de plans de treball, de retards i de treball acumulat. Per això he insistit en la necessitat de reinventar-nos, de retornar a les essències de l’Institut d’Estudis Catalans.
Però per capejar el temporal econòmic, no farem a l’Institut allò mateix que critiquem al Govern de la Generalitat i al de l’Estat: recórrer únicament a les retallades. Cal augmentar de manera clara els ingressos propis. Això s’ha fet en els darrers anys, però l’augment assolit (s’ha més que duplicat el percentatge sobre el total del pressupost i més que triplicat la quantitat en valor absolut) és encara minso i no cobreix la davallada en el finançament que ens arriba de les administracions. Tot i tenir ben present que les activitats fonamentals de l’IEC no cerquen un retorn econòmic, sinó l’increment de la ciència i la cultura del país, caldrà explorar diferents possibilitats d’obtenir uns recursos que resulten fonamentals precisament per a permetre que el funcionament normal de l’Institut no es vegi afectat.
Tenim un cert marge de maniobra per a augmentar els ingressos per activitats, projectes de recerca, serveis, cessió d’espais, publicacions, quotes per les consultes a revistes i llibres en línia (i al Diccionari), per la retribució d’alguns dels serveis que l’IEC ja fa (correcció de les PAU i altres proves) i d’altres que estem ben capacitats per a fer. Explorarem totes les possibilitats i esmerçarem els esforços que calgui per a recuperar ingressos o per a obtenir-ne de nous, i demanarem que seccions i filials ens ajudin a trobar línies de finançament extern i de retorn de les activitats.
Mentre que serem actius en aquest camp, com ho hem estat en els darrers anys en la cerca de col·laboracions i mecenatge per a les activitats de la casa tant entre la societat civil com en el teixit industrial, en el camp de les deixes i els llegats a l’Institut només podem ser passius, i esperar que aquests es mantinguin. Però sí que caldrà deixar ben palès el reconeixement de l’Institut a totes aquelles persones i entitats que, al llarg dels anys, ens han cedit documents, patrimoni i diners, i ja des d’ara anuncio una jornada que tractarà del mecenatge en general i dels mecenes de l’Institut en concret, a qui haurem de retre l’homenatge que es mereixen.
La candidatura
L’equip que forma aquesta candidatura és el següent:
President
Joandomènec Ros i Aragonès (1946), biòleg i catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona. És soci de les filials Societat Catalana de Biologia i Institució Catalana d’Història Natural, membre (1990) de la Secció de Ciències Biològiques, de la qual fou tresorer (1992-2000); secretari general (2005-2009) i vicepresident (2009-2013) de l’Institut.
Vicepresidents
Joaquim Agulló i Batlle (1943), enginyer industrial i catedràtic d’Enginyeria Mecànica de la Universitat Politècnica de Catalunya. És soci de la filial Societat Catalana de Tecnologia i membre de la RACAB, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia (1992), la qual presidí (2002-2006).
Jaume de Puig i Oliver (1944), teòleg i filòsof, ha estat director de la Secció Tècnica de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i de la Biblioteca de Catalunya. És soci de la filial Societat Catalana de Filosofia i membre (2008) de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i secretari dels ATCA.
Secretari general
Romà Escalas i Llimona (1945), musicòleg i concertista, ha estat director del Museu de la Música de Barcelona (1981-2011). És soci de la filial Societat Catalana de Musicologia i membre (2002) de la Secció Històrico-Arqueològica, de la qual fou tresorer (2002-2009); secretari general (2009-2013) de l’Institut.
Tots els candidats, ultra els seus coneixements científics i acadèmics, tenen experiència en la direcció d’institucions de cultura, coneixen bé l’Institut d’Estudis Catalans i accepten el repte de dirigir-lo de la millor manera que sigui possible en el quadrienni a venir. M’avanço als possibles comentaris a propòsit dels biaixos de la composició de la candidatura pel que fa als territoris, a les seccions i als gèneres representats en ella tot dient que és el fruit no solament dels contactes previs entre els candidats i d’una sintonia més que notable entre nosaltres de la manera com veiem l’Institut i com sembla que cal encarar el seu futur, sinó també, i aquí em permetran una coneguda frase en biologia, de l’atzar i la necessitat.
En acabar, voldria reiterar el meu reconeixement al president Salvador Giner i afegir al seu els noms dels components dels seus equips de govern al llarg d’aquests vuit anys; de tots ells he après molt, tant, que això ha fet, de ben segur, que em senti capaç d’encapçalar aquesta candidatura. Es tracta, com deuen recordar, de Salvador Alegret, Romà Escalas, Antoni Riera, el malaguanyat i recordat Joan Solà i Mariàngela Vilallonga. A tots ells, moltes gràcies, i maldarem per estar a l’altura de la seva bona gestió.
He començat fent referència a una frase de Giuseppe Verdi, que volia que sintetitzés el que, amb els matisos corresponents, proposo per als propers anys per a l’Institut. Però aquest és també l’Any Espriu, i no em perdonaria si no els fes partícips de la meva sensació en aquesta ocasió solemne per a mi, tot manllevant uns versos del gran poeta. Són de «La pell de brau» i diuen així:
Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.
Imposaràs la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
Tant aquest discurs com els nostres currículums més complets es poden consultar a
http://eleccions2013.espais.iec.cat/candidatures/.
Acabo demanant el seu vot per a aquesta candidatura, convençuts com estem que podem dirigir el funcionament d’aquesta casa de ciència i cultura al llarg dels propers quatre anys i amb l’ajut de tots vostès. Moltes gràcies.
Joandomènec Ros, 13 de maig de 2013